EL SINDICAT ACAIP FRACASSA DE NOU EN LA SEVA INTENCIÓ DE DESTRUIR L’ESTABILITAT LABORAL I FAMILIAR DE 352 COMPANYS I COMPANYES
Farem una mica d’història d’aquest concurs:
9 de setembre de 2015 > Publicació del darrer concurs de trasllats
Es publica el darrer concurs de trasllats després de més de 5 anys de l’anterior.
2 de novembre de 2015 > El sindicat minoritari ACAIP recorre les bases
El sindicat minoritari ACAIP, tot i ser conscient que els tribunals es pronunciarien molt temps després de la resolució del concurs, va optar per recórrer les bases del concurs interposant un recurs davant el Jutjat del Contenciós-Administratiu nº4 de Barcelona en el que demanava la nul·litat del procés.
Basava el seu recurs en un argument poc menys que “sospitós”, i era que, segons ells, les bases del concurs donaven a l’apartat de titulacions una puntuació molt baixa en relació a altres supòsits puntuables.
20 de març de 2017 > Resolució del concurs de trasllats
Es publica al DOGC la resolució del concurs, i 352 companys i companyes que portaven 7 anys sense possibilitat de moure’s aconsegueixen un nou lloc de treball definitiu més ajustat a les seves necessitats horàries, de proximitat al domicili, o econòmiques.
28 de març de 2019 > Desestimació del recurs
Afortunadament el Jutjat del Contenciós-Administratiu nº4 de Barcelona es va pronunciar en contra del recurs presentat, mantenint-se els nomenaments definitius publicats.
26 d’abril de 2019 > El sindicat minoritari ACAIP presenta recurs d’apel·lació
Aquest sindicat, enlloc de veure el primer pronunciament del Tribunal com un alleujament del dany irreparable que podrien haver provocat a centenars de companys, decideix persistir en el seu interès de destrossar la vida a 352 treballadors i treballadores, i presenta un nou recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
18 de febrer de 2021 > Desestimació del recurs d’apel·lació
Sortosament el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya torna a desestimar de nou el recurs presentat.
La conclusió evident és que la interposició “alegre” de contenciosos sense mesurar els efectes que això pot comportar només s’explica des de la irresponsabilitat o la ignorància, i la mostra és aquest cas concret ja que si hagués prosperat algun dels dos recursos presentats, centenars de treballadors i treballadores que porten 4 anys ocupant una nova destinació definitiva l’haurien perdut.
Si ja va ser una temeritat presentar el primer recurs a les bases sense tenir en compte les nefastes conseqüències que això podria representar per a centenars de treballadors i treballadores i les seves famílies, insistir com van fer amb la presentació d’un nou recurs a una instància superior és un fet sense precedents.
Esperem que aquest segon pronunciament dels tribunals contrari als seus “no sabem quins interessos” els faci recapacitar i no recorrin davant el Tribunal Suprem ja que, si continuessin apel·lant, només demostrarien el nul interès que tenen a defensar els drets col·lectius dels treballadors i treballadores penitenciaris.